generes-premsa

Portada de el Jueves, del 24 de març de 1998, amb les seves crítiques satíriques que tanta bona (o mala) fama li han donat

Òscar Nebreda (esquerra) i el també humorista gràfic José Luis Martín (dreta) apareixen disfressats de bufó, ja que ells consideren que és el seu objectiu en l'àmbit professional al qual s'hi dediquen. De fet, Nebreda se sent molt orgullós de poder ser un dels últims bufons de la cort que resten avui dia i per això reivindica la necessitat de fer immortal aquesta figura, ja que la considera necessària.

PERFIL

Òscar Nebreda, l’esperit de la mofa política i social a Espanya

L’humorista gràfic català Òscar Nebreda declara: “Jo sempre he tingut la sensació que som els bufons de la cort”. Així assenyala Nebreda, amb el seu caràcter optimista, irònic i divertit, l’objectiu pel qual treballa.
Nascut l’any 1945, aquest personatge gros i barbut va viure una joventut marcada pel franquisme, la qual cosa va fer despertar el seu esperit crític vers el règim. Amb pocs diners a la butxaca, Nebreda vivia a un pis del barri Gòtic de Barcelona durant la dècada dels setanta i duia una vida bohèmia, envoltat de drogues, alcohol, prostitutes, toreros, disbauxa i transgressió al règim.
La seva oposició a la dictadura es va manifestar amb les seves col•laboracions a les revistes satíriques Barrabás, Papus i el Jueves.

Va viure una joventut marcada per la dictadura franquista, la qual cosa va fer despertar el seu esperit crític

Aquesta actitud crítica va fer que l’humorista anés 66 vegades a judici, tingués tres llibertats provisionals, tres mesos d’inhabilitació total i un desterrament a Lanzarote. A més a més, va haver d’amagar-se quatre mesos, per tal que la policia no el localitzés, i va ser un dels objectius de l’atemptat que va patir el Papus per part de l’extrema dreta.
Casat ara fa 32 anys, Nebreda és el copropietari i l’editor de el Jueves. Aquest càrrec va fer que Nebreda adquirís responsabilitat, però ha mantingut el sentit de l’humor, amb el que presenta setmanalment la seva popular historieta costumista del Profesor Cojonciano. Cal esmentar que Nebreda és el creador del mític personatge Jordi Culé.
Juntament amb la tasca d’editor, Nebreda va treballar 31 anys a el Periódico, fent una crítica esportiva del Barça. A més, els dissabtes col•laborava al programa Gol a Gol o Cent per Cent Futbol de TV3, i també retransmetia partits de futbol, al costat d’Alfons Arús.
Avui dia, Nebreda se sent orgullós de el Jueves. Com diu ell: “Si després de 28 anys encara ens trobem als quioscos vol dir que “les coses les fem bé”.


ENTREVISTA DIRECTA

Òscar Nebreda, editor de el Jueves

Els bufons de la cort estan en decadència

Cada cop queden menys humoristes al país perquè la gent ha perdut interés per la crítica, però Òscar Nebreda considra necessària la figura del bufó per treure de pollaguera els governants.

-Com vas entrar al món editorial?
-L’Ivá i jo ens vam ajuntar i vam dir: “Per què no fem una revista?”. Vam anar per tots els quiosquers de les Rambles i dèiem: “Pepito, quina revista podem fer?”. I deia: “Per què no feu una que toqui la cresta al govern, a l’establishment (estat), a la banca, als militars, a Franco?”. Llavors vam fer el Barrabàs, que va ser la primera revista satírica esportiva del país.

-Com va sorgir la idea de fer el Papus?
-Barrabàs va tenir tant èxit que va sorprendre a l’empresa, que era el Compte Godó. Llavors, l’Ivá va dir: “Farem el Papus polititzat”. I hi va haver una escissió. Un grup se’n va anar a fer el Por favor! i un altre es va quedar amb l’Ivá. Llavors, entrava millor la crítica amb la conya marinera.

-Com neix la idea de la Papunovel•la, on vosaltres hi fèieu d’actors?
-Fèiem el guió i anàvem a bars de putes i dèiem a les cambreres si els interessaria sortir ensenyant les mamelles a una revista. Era l’època del destape, i ensenyàvem una mica de pitram i cuixarra.

-Les vostres publicacions han provocat problemes amb el govern o la justícia?
-Jo he anat 66 vegades a judici, tinc tres llibertats provisionals, vaig estar quatre mesos fora de casa amagat, tres mesos d’inhabilitació total i un desterrament a Lanzarote. Treballàvem amb la poli a la porta i rebíem visites de l’extrema dreta.

“He anat 66 vegades a judici i tinc tres llibertats provisonals”

-Va haver algun moment al Papus que deixéssiu de publicar per motius interns de la revista?
-Sempre externs. Portàvem la revista a Censura. Aquesta gent era bastant idiota. Jo gaudia perquè entraves allà i el fill de puta del jutge et deia “Què em podria fer un dibuix per la senyora i el nen?”.

-El titular en portada del núemro 177: La revista del rencor. Com va afectar l’atemptat al Papus?
-Ens van posar la bomba el 20 de setembre del 77. Hi havia un gerent, que es deia Carlos Navarro. Li vam dir: “Suposem que no faràs diners amb la sang de Juan Peñalver”, que era el porter que havia mort. I ell va dir: “No, no”. Llavors, vam entrar al barillo i ens diuen: “Tenim l’ordre del Navarro de tirar 300.000”. Aleshores, vam anar al Navarro i li vaig dir: “Adéu, jo amb gent com tu no treballo”.

-I d’aquí a l’arribada a el Jueves. Com es va dur a terme el canvi?
-El Jueves ja havia sortit al maig del 77. Quan es van assabentar que la majoria dels del Papus havíem fotut el camp, ens van dir: “Venirse”. El xoc va ser gros perquè començàvem a treballar a les 12, amb ressaca, fèiem un repàs de premsa, i ens anàvem. Era un despelote pampero. I ells eren sèrios de collons. D’aquesta amalgama de gamberros amb gent seriosa, va sortir el Jueves.

-Com va ser el camí de dibuixant a editor de el Jueves?
-El Jueves era del Tito Asensio. Un dia ens va dir: “No m’agrada la revista, me la vull vendre”. I la vam comprar el Jose Luís Martín, jo, el Gin i el Giménez Vivancos. Em van posar com a executiu, però pel nostre ofici has de ser un gamberro.

-Als primers números de el Jueves, atacàveu molt els polítics. Això ho volia la gent o ho volíeu vosaltres?
-Nosaltres i la gent. Som els bufons de la cort. En una cort, ha d’haver un bufó que toqui els collons al rei. Però abans era molt més agraït ser bufó perquè picava. Ara no. La primera vegada que vam fer la història del Principito, ens va arribar una carta de la casa reial per demanar-nos la caricatura. Ei, l’única censura que tenim és sobretot no fer conya de malalts.

“Abans era molt més agraït ser bufó perquè picava”

-En què consisteix la teva feina d’editor a el Jueves?
-Vigilar i decidir temes. A les reunions que fem dilluns i dijous, determinem quin és el tema d’actualitat, i mirem que les històries tinguin un mínim de qualitat.

-Al 79, es publica un especial del Consultorio Sexual del Profesor Cojonciano. Com ha canviat aquest mestre del sexe?
-Quan vaig arribar, em van dir: “Fes una il•lustració d’unes cartes eròtiques que fa el Bachs”. Vaig anar a un sex shop a comprar llibres sobre això i vaig fer 51 històries. Després, vaig fer històries costumistes. Ja n’he fet 1.700. Explico allò que la gent no s’adona. Som bons, cony, els 31 anys que portem dibuixant ho demostren.

-Creus que la societat espanyola facilita l’existència d’una revista satírica?
-Som l’única revista d’humor a Europa. Tenim la gran sort de viure en un país com aquest. A totes les taules de reunions, durant els 28 anys de el Jueves, mai hem vingut amb un full en blanc. Mentre tinguem la Pantoja o el Julián Muñoz, bé. Y la cantera parece inagotable.

“Mentre tinguem la Pantoja o el Julián Muñoz, bé”

-Com veus el futur de l’humor?
-Això s’acaba. No hi ha una continuïtat i això per mi és perillós, perquè la gent no té interés per la crítica. En el fons, l’humor és explicar una història des de la banda que li pots treure punta.


ENTREVISTA INDIRECTA

Òscar Nebreda, humorista gràfic

“L’humor és explicar una història des de la banda que li pots treure punta”

Eren les 16:15 hores quan arribàvem a la redacció de el Jueves, al carrer Viladomat. L’Òscar Nebreda ens va convidar a passar al seu despatx. Era una sala àmplia, il•luminada gràcies a una finestra que donava a l’exterior. Les parets tenien una decoració que s’ajustava a la línia satírica de el Jueves. Al costat de les caricatures de Felipe González i José Bono, destacaven pòsters dels Mojinos Escozíos, a més d’haver una silueta de la Pantoja, a tamany natural, enganxada darrera de la porta. Vam seure totes al voltant d’una taula ovalada, Nebreda també, i vam posar en marxa les nostres gravadores.
Òscar Nebreda és famós per la seva faceta d’humorista gràfic. Junt amb el seu amic i també dibuixant Ivá, va entrar al món editorial. Nebreda, respecte als seus inicis editorials, va explicar: “Vam fer el Barrabàs, que va ser la primera revista satírica esportiva del país”.
Nebreda va declarar que aquesta revista havia tingut tant èxit que havia sorprès a l’empresa, que era el Compte Godó. Així doncs, davant de l’èxit, Ivá va anunciar: “Farem el Papus polititzat”. Aquest esperit revolucionari d’Ivá va provocar una escissió entre els membres del Papus i aquesta revista es va polititzar molt, malgrat que Nebreda va afegir: “Llavors, entrava millor la crítica amb la conya marinera”.

“Vam fer el Barrabàs, que va ser la primera revista satírica esportiva del país”

A mode de curiositat, podem destacar la Papunovel•la, una secció del Papus on els mateixos dibuixants feien d’actors. Nebreda va comentar que ells feien el guió i anaven a bars de prostitutes, a les quals se’ls oferia participar a la revista “ensenyant les mamelles”. A més, Nebreda va afegir: “Era l’època del destape, i ensenyàvem una mica de pitram i cuixarra”.
Mentre Nebreda continuava argumentant les preguntes, em vaig adonar que aquella escena podia representar un avi narrant una història a les seves nétes. El despatx del Nebreda es va convertir en un escenari teatral, on ell era l’actor protagonista i nosaltres el seu públic. Totes les seves paraules anaven acompanyades de moviments expressius i va prosseguir el seu discurs confessant que havia anat 66 vegades a judici i que tenia tres llibertats provisionals. Així mateix, va garantir que havia estat quatre mesos fora de casa amagat, que tenia tres mesos d’inhabilitació total i un desterrament a Lanzarote. Seguint amb aquesta línia repressora del règim franquista vers les veus més liberals, Nebreda va queixar-se: “Treballàvem amb la poli a la porta i rebíem visites de l’extrema dreta”.
Aquesta pressió externa que rebien els membres del Papus per part dels falangistes es manifestava, sobretot, amb la supervisió de tots els dibuixos del Papus per part de la Censura. Nebreda va ironitzar: “Jo gaudia perquè el fill de puta del jutge em deia si li podia fer un dibuix per la seva senyora i el nen”.

“Treballàvem amb la poli a la porta i rebíem visites de l’extrema dreta”

Sens dubte, l’exemple més evident d’aquesta repressió va ser l’atemptat que va patir el Papus, per part de l’extrema dreta, el 20 de setembre de 1977. Mentre Nebreda ho recordava, vaig poder apreciar la seva emoció continguda, el brot de ràbia que encara l’acompanyava des d’aquell dia. Nebreda va declarar que els dibuixants havien dit al gerent del Papus, Carlos Navarro, que suposaven que no faria diners amb la sang de Juan Peñalver, que era el porter que havia mort a l’atemptat.
A pesar de l’advertència, Navarro va augmentar la tirada del número 177 fins a 300.000 exemplars. Per mostrar el seu rebuig davant d’aquest fet, Nebreda va anar a veure a Navarro i va expressar-li: “Adéu, jo amb gent com tu no treballo”.
Quan el Jueves, que ja existia des del març de 1977, es va assabentar que molts dels col•laboradors del Papus havien marxat, van reclamar-los a la seva revista. Ara bé, els membres del Papus duien una vida molt més esbojarrada que els dibuixants de el Jueves. Nebreda, nostàlgic, va afirmar: “Era un despelote pampero”. Però l’humorista va afegir, orgullós, que d’aquella amalgama de gamberros amb gent seriosa havia sortit el Jueves.
En aquell període, el Jueves era del “Tito Asensio”, tal i com el va anomenar Nebreda, però aquest va vendre’s la revista. Nebreda va aclarir que, després, l’havien comprat el Jose Luís Martín, el Gin, el Giménez Vivancos i ell mateix. Respecte al fet de convertir-se en copropietari de la revista, Nebreda va puntualitzar: “Em van posar com a executiu, però pel nostre ofici has de ser un gamberro”.
A aquesta alçada de l’entrevista, ja portàvem més d’una hora rebent informació de la vida de l’humorista, Nebreda va aixecar-se i va fer un glop d’aigua. Quan va acabar de beure, l’humorista ens va dir: “Hòstia, quina pena! Si fos més jove, m’hauria fotut un cubata. El temps no perdona”. I vam prosseguir amb l’entrevista.
Com que, llavors, sortien de 40 anys de dictadura, Nebreda va adoptar el paper del “bufó de la cort”, tal i com ell va anomenar-se. De fet, Nebreda va insistir: “En una cort, ha d’haver un bufó que toqui els collons al rei”. De totes maneres, l’humorista va lamentar que anteriorment era molt més agraït ser bufó perquè picava.

“Em van posar com a executiu, però pel nostre ofici has de ser un gamberro”

A part de ser un dels bufons de la cort, Nebreda és l’actual editor de el Jueves i va concretar: “La meva feina és vigilar i decidir temes”. Precisament en aquesta revista hi fa, des de l’any 1979, una historieta d’un personatge clàssic de el Jueves, com és el Profesor Cojonciano. Nebreda, pel que fa a les seves històries, va confessar: “Explico allò que la gent no s’adona”, i no va tenir cap pudor a l’hora de presumir: “Som bons, cony, els 31 anys que portem dibuixant ho demostrem”.
Mentrestant, va sonar un telèfon. Era la seva dona, que el venia a buscar. Això ens va servir per entendre que s’havia de posar un punt i final a l’entrevista. Però l’humorista encara ens va voler donar un parell de notes més.
Nebreda va mostrar-se convençut que aquest país permet l’existència d’una revista satírica i així ho va exemplificar: “Mentre tinguem la Pantoja o el Julián Muñoz, bé”.
Finalment, vam voler preguntar-li sobre el futur de l’humor i no es va mostrar massa optimista al respecte ja que va confessar que no hi havia una continuïtat d’humoristes perquè la gent no tenia interès per la crítica. Malgrat tot, Nebreda va voler precisar: “En el fons, l’humor és explicar una història des de la banda que li pots treure punta”.
Amb aquestes paraules vam acabar la nostra entrevista. Vam donar-nos la mà, intercanviant un acomiadament, i vam marxar de la redacció amb un parell d’edicions de el Jueves sota el braç. Nebreda ens les havia regalades.