generes-premsa

PERFIL

Òscar Nebreda, l’esperit de la mofa política i social a Espanya

L’humorista gràfic català Òscar Nebreda declara: “Jo sempre he tingut la sensació que som els bufons de la cort”. Així assenyala Nebreda, amb el seu caràcter optimista, irònic i divertit, l’objectiu pel qual treballa.
Nascut l’any 1945, aquest personatge gros i barbut va viure una joventut marcada pel franquisme, la qual cosa va fer despertar el seu esperit crític vers el règim. Amb pocs diners a la butxaca, Nebreda vivia a un pis del barri Gòtic de Barcelona durant la dècada dels setanta i duia una vida bohèmia, envoltat de drogues, alcohol, prostitutes, toreros, disbauxa i transgressió al règim.
La seva oposició a la dictadura es va manifestar amb les seves col•laboracions a les revistes satíriques Barrabás, Papus i el Jueves.

Va viure una joventut marcada per la dictadura franquista, la qual cosa va fer despertar el seu esperit crític

Aquesta actitud crítica va fer que l’humorista anés 66 vegades a judici, tingués tres llibertats provisionals, tres mesos d’inhabilitació total i un desterrament a Lanzarote. A més a més, va haver d’amagar-se quatre mesos, per tal que la policia no el localitzés, i va ser un dels objectius de l’atemptat que va patir el Papus per part de l’extrema dreta.
Casat ara fa 32 anys, Nebreda és el copropietari i l’editor de el Jueves. Aquest càrrec va fer que Nebreda adquirís responsabilitat, però ha mantingut el sentit de l’humor, amb el que presenta setmanalment la seva popular historieta costumista del Profesor Cojonciano. Cal esmentar que Nebreda és el creador del mític personatge Jordi Culé.
Juntament amb la tasca d’editor, Nebreda va treballar 31 anys a el Periódico, fent una crítica esportiva del Barça. A més, els dissabtes col•laborava al programa Gol a Gol o Cent per Cent Futbol de TV3, i també retransmetia partits de futbol, al costat d’Alfons Arús.
Avui dia, Nebreda se sent orgullós de el Jueves. Com diu ell: “Si després de 28 anys encara ens trobem als quioscos vol dir que “les coses les fem bé”.


ENTREVISTA DIRECTA

Òscar Nebreda, editor de el Jueves

Els bufons de la cort estan en decadència

Cada cop queden menys humoristes al país perquè la gent ha perdut interés per la crítica, però Òscar Nebreda considra necessària la figura del bufó per treure de pollaguera els governants.

-Com vas entrar al món editorial?
-L’Ivá i jo ens vam ajuntar i vam dir: “Per què no fem una revista?”. Vam anar per tots els quiosquers de les Rambles i dèiem: “Pepito, quina revista podem fer?”. I deia: “Per què no feu una que toqui la cresta al govern, a l’establishment (estat), a la banca, als militars, a Franco?”. Llavors vam fer el Barrabàs, que va ser la primera revista satírica esportiva del país.

-Com va sorgir la idea de fer el Papus?
-Barrabàs va tenir tant èxit que va sorprendre a l’empresa, que era el Compte Godó. Llavors, l’Ivá va dir: “Farem el Papus polititzat”. I hi va haver una escissió. Un grup se’n va anar a fer el Por favor! i un altre es va quedar amb l’Ivá. Llavors, entrava millor la crítica amb la conya marinera.

-Com neix la idea de la Papunovel•la, on vosaltres hi fèieu d’actors?
-Fèiem el guió i anàvem a bars de putes i dèiem a les cambreres si els interessaria sortir ensenyant les mamelles a una revista. Era l’època del destape, i ensenyàvem una mica de pitram i cuixarra.

-Les vostres publicacions han provocat problemes amb el govern o la justícia?
-Jo he anat 66 vegades a judici, tinc tres llibertats provisionals, vaig estar quatre mesos fora de casa amagat, tres mesos d’inhabilitació total i un desterrament a Lanzarote. Treballàvem amb la poli a la porta i rebíem visites de l’extrema dreta.

“He anat 66 vegades a judici i tinc tres llibertats provisonals”

-Va haver algun moment al Papus que deixéssiu de publicar per motius interns de la revista?
-Sempre externs. Portàvem la revista a Censura. Aquesta gent era bastant idiota. Jo gaudia perquè entraves allà i el fill de puta del jutge et deia “Què em podria fer un dibuix per la senyora i el nen?”.

-El titular en portada del núemro 177: La revista del rencor. Com va afectar l’atemptat al Papus?
-Ens van posar la bomba el 20 de setembre del 77. Hi havia un gerent, que es deia Carlos Navarro. Li vam dir: “Suposem que no faràs diners amb la sang de Juan Peñalver”, que era el porter que havia mort. I ell va dir: “No, no”. Llavors, vam entrar al barillo i ens diuen: “Tenim l’ordre del Navarro de tirar 300.000”. Aleshores, vam anar al Navarro i li vaig dir: “Adéu, jo amb gent com tu no treballo”.

-I d’aquí a l’arribada a el Jueves. Com es va dur a terme el canvi?
-El Jueves ja havia sortit al maig del 77. Quan es van assabentar que la majoria dels del Papus havíem fotut el camp, ens van dir: “Venirse”. El xoc va ser gros perquè començàvem a treballar a les 12, amb ressaca, fèiem un repàs de premsa, i ens anàvem. Era un despelote pampero. I ells eren sèrios de collons. D’aquesta amalgama de gamberros amb gent seriosa, va sortir el Jueves.

-Com va ser el camí de dibuixant a editor de el Jueves?
-El Jueves era del Tito Asensio. Un dia ens va dir: “No m’agrada la revista, me la vull vendre”. I la vam comprar el Jose Luís Martín, jo, el Gin i el Giménez Vivancos. Em van posar com a executiu, però pel nostre ofici has de ser un gamberro.

-Als primers números de el Jueves, atacàveu molt els polítics. Això ho volia la gent o ho volíeu vosaltres?
-Nosaltres i la gent. Som els bufons de la cort. En una cort, ha d’haver un bufó que toqui els collons al rei. Però abans era molt més agraït ser bufó perquè picava. Ara no. La primera vegada que vam fer la història del Principito, ens va arribar una carta de la casa reial per demanar-nos la caricatura. Ei, l’única censura que tenim és sobretot no fer conya de malalts.

“Abans era molt més agraït ser bufó perquè picava”

-En què consisteix la teva feina d’editor a el Jueves?
-Vigilar i decidir temes. A les reunions que fem dilluns i dijous, determinem quin és el tema d’actualitat, i mirem que les històries tinguin un mínim de qualitat.

-Al 79, es publica un especial del Consultorio Sexual del Profesor Cojonciano. Com ha canviat aquest mestre del sexe?
-Quan vaig arribar, em van dir: “Fes una il•lustració d’unes cartes eròtiques que fa el Bachs”. Vaig anar a un sex shop a comprar llibres sobre això i vaig fer 51 històries. Després, vaig fer històries costumistes. Ja n’he fet 1.700. Explico allò que la gent no s’adona. Som bons, cony, els 31 anys que portem dibuixant ho demostren.

-Creus que la societat espanyola facilita l’existència d’una revista satírica?
-Som l’única revista d’humor a Europa. Tenim la gran sort de viure en un país com aquest. A totes les taules de reunions, durant els 28 anys de el Jueves, mai hem vingut amb un full en blanc. Mentre tinguem la Pantoja o el Julián Muñoz, bé. Y la cantera parece inagotable.

“Mentre tinguem la Pantoja o el Julián Muñoz, bé”

-Com veus el futur de l’humor?
-Això s’acaba. No hi ha una continuïtat i això per mi és perillós, perquè la gent no té interés per la crítica. En el fons, l’humor és explicar una història des de la banda que li pots treure punta.


ENTREVISTA INDIRECTA

Òscar Nebreda, humorista gràfic

“L’humor és explicar una història des de la banda que li pots treure punta”

Eren les 16:15 hores quan arribàvem a la redacció de el Jueves, al carrer Viladomat. L’Òscar Nebreda ens va convidar a passar al seu despatx. Era una sala àmplia, il•luminada gràcies a una finestra que donava a l’exterior. Les parets tenien una decoració que s’ajustava a la línia satírica de el Jueves. Al costat de les caricatures de Felipe González i José Bono, destacaven pòsters dels Mojinos Escozíos, a més d’haver una silueta de la Pantoja, a tamany natural, enganxada darrera de la porta. Vam seure totes al voltant d’una taula ovalada, Nebreda també, i vam posar en marxa les nostres gravadores.
Òscar Nebreda és famós per la seva faceta d’humorista gràfic. Junt amb el seu amic i també dibuixant Ivá, va entrar al món editorial. Nebreda, respecte als seus inicis editorials, va explicar: “Vam fer el Barrabàs, que va ser la primera revista satírica esportiva del país”.
Nebreda va declarar que aquesta revista havia tingut tant èxit que havia sorprès a l’empresa, que era el Compte Godó. Així doncs, davant de l’èxit, Ivá va anunciar: “Farem el Papus polititzat”. Aquest esperit revolucionari d’Ivá va provocar una escissió entre els membres del Papus i aquesta revista es va polititzar molt, malgrat que Nebreda va afegir: “Llavors, entrava millor la crítica amb la conya marinera”.

“Vam fer el Barrabàs, que va ser la primera revista satírica esportiva del país”

A mode de curiositat, podem destacar la Papunovel•la, una secció del Papus on els mateixos dibuixants feien d’actors. Nebreda va comentar que ells feien el guió i anaven a bars de prostitutes, a les quals se’ls oferia participar a la revista “ensenyant les mamelles”. A més, Nebreda va afegir: “Era l’època del destape, i ensenyàvem una mica de pitram i cuixarra”.
Mentre Nebreda continuava argumentant les preguntes, em vaig adonar que aquella escena podia representar un avi narrant una història a les seves nétes. El despatx del Nebreda es va convertir en un escenari teatral, on ell era l’actor protagonista i nosaltres el seu públic. Totes les seves paraules anaven acompanyades de moviments expressius i va prosseguir el seu discurs confessant que havia anat 66 vegades a judici i que tenia tres llibertats provisionals. Així mateix, va garantir que havia estat quatre mesos fora de casa amagat, que tenia tres mesos d’inhabilitació total i un desterrament a Lanzarote. Seguint amb aquesta línia repressora del règim franquista vers les veus més liberals, Nebreda va queixar-se: “Treballàvem amb la poli a la porta i rebíem visites de l’extrema dreta”.
Aquesta pressió externa que rebien els membres del Papus per part dels falangistes es manifestava, sobretot, amb la supervisió de tots els dibuixos del Papus per part de la Censura. Nebreda va ironitzar: “Jo gaudia perquè el fill de puta del jutge em deia si li podia fer un dibuix per la seva senyora i el nen”.

“Treballàvem amb la poli a la porta i rebíem visites de l’extrema dreta”

Sens dubte, l’exemple més evident d’aquesta repressió va ser l’atemptat que va patir el Papus, per part de l’extrema dreta, el 20 de setembre de 1977. Mentre Nebreda ho recordava, vaig poder apreciar la seva emoció continguda, el brot de ràbia que encara l’acompanyava des d’aquell dia. Nebreda va declarar que els dibuixants havien dit al gerent del Papus, Carlos Navarro, que suposaven que no faria diners amb la sang de Juan Peñalver, que era el porter que havia mort a l’atemptat.
A pesar de l’advertència, Navarro va augmentar la tirada del número 177 fins a 300.000 exemplars. Per mostrar el seu rebuig davant d’aquest fet, Nebreda va anar a veure a Navarro i va expressar-li: “Adéu, jo amb gent com tu no treballo”.
Quan el Jueves, que ja existia des del març de 1977, es va assabentar que molts dels col•laboradors del Papus havien marxat, van reclamar-los a la seva revista. Ara bé, els membres del Papus duien una vida molt més esbojarrada que els dibuixants de el Jueves. Nebreda, nostàlgic, va afirmar: “Era un despelote pampero”. Però l’humorista va afegir, orgullós, que d’aquella amalgama de gamberros amb gent seriosa havia sortit el Jueves.
En aquell període, el Jueves era del “Tito Asensio”, tal i com el va anomenar Nebreda, però aquest va vendre’s la revista. Nebreda va aclarir que, després, l’havien comprat el Jose Luís Martín, el Gin, el Giménez Vivancos i ell mateix. Respecte al fet de convertir-se en copropietari de la revista, Nebreda va puntualitzar: “Em van posar com a executiu, però pel nostre ofici has de ser un gamberro”.
A aquesta alçada de l’entrevista, ja portàvem més d’una hora rebent informació de la vida de l’humorista, Nebreda va aixecar-se i va fer un glop d’aigua. Quan va acabar de beure, l’humorista ens va dir: “Hòstia, quina pena! Si fos més jove, m’hauria fotut un cubata. El temps no perdona”. I vam prosseguir amb l’entrevista.
Com que, llavors, sortien de 40 anys de dictadura, Nebreda va adoptar el paper del “bufó de la cort”, tal i com ell va anomenar-se. De fet, Nebreda va insistir: “En una cort, ha d’haver un bufó que toqui els collons al rei”. De totes maneres, l’humorista va lamentar que anteriorment era molt més agraït ser bufó perquè picava.

“Em van posar com a executiu, però pel nostre ofici has de ser un gamberro”

A part de ser un dels bufons de la cort, Nebreda és l’actual editor de el Jueves i va concretar: “La meva feina és vigilar i decidir temes”. Precisament en aquesta revista hi fa, des de l’any 1979, una historieta d’un personatge clàssic de el Jueves, com és el Profesor Cojonciano. Nebreda, pel que fa a les seves històries, va confessar: “Explico allò que la gent no s’adona”, i no va tenir cap pudor a l’hora de presumir: “Som bons, cony, els 31 anys que portem dibuixant ho demostrem”.
Mentrestant, va sonar un telèfon. Era la seva dona, que el venia a buscar. Això ens va servir per entendre que s’havia de posar un punt i final a l’entrevista. Però l’humorista encara ens va voler donar un parell de notes més.
Nebreda va mostrar-se convençut que aquest país permet l’existència d’una revista satírica i així ho va exemplificar: “Mentre tinguem la Pantoja o el Julián Muñoz, bé”.
Finalment, vam voler preguntar-li sobre el futur de l’humor i no es va mostrar massa optimista al respecte ja que va confessar que no hi havia una continuïtat d’humoristes perquè la gent no tenia interès per la crítica. Malgrat tot, Nebreda va voler precisar: “En el fons, l’humor és explicar una història des de la banda que li pots treure punta”.
Amb aquestes paraules vam acabar la nostra entrevista. Vam donar-nos la mà, intercanviant un acomiadament, i vam marxar de la redacció amb un parell d’edicions de el Jueves sota el braç. Nebreda ens les havia regalades.

Aquest blog s'ha creat amb la finalitat d'incloure alguns treballs acadèmics, cursats en l'assignatura de Gèneres informatius i interpretatiuts en premsa, del primer curs de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. A més a més, també serà un espai dedicat a penjar algunes notícies d'actualitat i a fer un petit estudi sobre els blogs d'avui dia, a partir d'exemples que ja estan circulant per la xarxa. Per altra banda, també afegiré alguns aspectes que considero d'interès general.
Us animo a participar i a fer d'aquest blog una zona interactiva.

Irene.

Òscar Nebreda (esquerra) i el també humorista gràfic José Luis Martín (dreta) apareixen disfressats de bufó, ja que ells consideren que és el seu objectiu en l'àmbit professional al qual s'hi dediquen. De fet, Nebreda se sent molt orgullós de poder ser un dels últims bufons de la cort que resten avui dia i per això reivindica la necessitat de fer immortal aquesta figura, ja que la considera necessària.

Veure blog d'Arcadi Espada

En el cas espanyol, els blogs apareixen, de forma oficial, l’any 2003. Els primers blogs van adoptar forma de diaris literaris però, ben aviat, el blog es va convertir en una eina imprescindible per al periodista, ja que és una font de notícies.
Els blogs van permetre que el lector deixés de ser unidireccional per passar a ser un lector-autor, ja que alhora que un llegia podia també aportar la seva investigació i/o opinió sobre un tema determinat. A més a més, arrel de la creació dels blogs, apareix una figura nova: el periodista que escriu cada dia en un blog i que se subvenciona amb la publicitat, sense estar vinculat necessàriament a un diari.

Nota: El blog més visitat per periodistes a Espanya és el d'Arcadi Espada, que conté comentaris de notícies nacionals i internacionals.

Ara bé, el problema dels blogs és que n’hi ha alguns que estan escrits per persones que no tenen accés a les fonts. Això significa que són blogs descriptius i interpretatius dels fets que succeeixen.
Hem de tenir en compte que la frontera que estableixen els blogs entre allò personal i allò informatiu està molt difuminada. Per tant, podem afirmar que els blogs formen part del sector de l’opinió, ja que hi ha blogs que només són el reflex personal de la realitat.

Els blogs tenen un seguit de característiques, que comentem tot seguit:

Suposen una crítica de la premsa diària. De manera que els blogs són elements de pressió, la qual cosa es pot estendre per diferents àmbits.

Els blogs són anàrquics i personals, i per aquest motiu, és molt fàcil caure amb rumors falsos.

Els blogs són productors de notícies. Sobretot a Estats Units, els blogs produeixen notícies a nivell local

El blog també s’està convertint en una pàgina on el periodista comenta l’article que ha editat aquell dia en la premsa escrita. Així, explica i justifica el seu escrit, amb l’objectiu de rebre crítiques.
De fet, és necessari que un periodista tingui un blog per rebre crítiques o alabances d’allò que escriu. Per tant, el periodista està obligat a llegir altres blogs per veure què diuen del seu.

El blog, també anomenat weblog o bitàcora, és un portal d’internet personal, en el qual una persona o més, normalment acostuma a ser de manera individual, exposa un tema i les opinions que hi té al respecte.

De fet, no s’exerceix cap tipus de censura sobre els documents, explicacions, rumors i actes que es publiquen a la xarxa, de manera que els seus continguts no són del tot fiables. Acostumen a estar actualitzats i és un servei interactiu on, molt sovint, el lector pot aportar noves dades o crítiques sobre allò que ha llegit en un blog.

Sincerament, penso que els blogs suposen un terreny molt perillós. I no ho considero només d’alt risc en el món del periodisme, sinó a nivell d’una possible alarma social.

En el món on vivim, no és estrany, per desgràcia, que passin fets tan terrorífics com l’11 de setembre a Nova York o l’11 de març a Madrid. Ara bé, no tirem més llenya al foc i procurem ser una mica discrets i ajustar-nos a la realitat que ens envolta, que ja és prou complicada per ella mateixa.

Si sóc tan crítica amb aquest aspecte és perquè considero que els blogs són un terreny movedís, és a dir, no ens podem fiar ni un pèl del que ens diuen. Sé que pot resultar paradoxal que pugui estar criticant els blogs quan jo mateixa n’estic elaborant un, però crec que totes les informacions que rebem d’un blog s’han de contrastar perquè no sabem qui les ha escrit, d’on les ha tret i per què ho ha fet... En definitiva, no és informació fiable.

Ara bé, després de fer aquesta crítica, també sóc conscient que poden ser útils en moltes ocasions ja que, veritable o falsa, ens proporcionen informació i molta. Jo mateixa sóc una consumidora d'aquest servei interactiu quan necessito cercar informació.

De totes maneres, a vegades són els mateixos periodistes els qui acudeixen a un blog domèstic per informar-se. Llavors em plantejo: És que s’han canviat els papers i el periodista ja no busca les fonts sinó que les hi proporcionen? Es pot dir que avui són moltes les persones que exerceixen de periodistes sense ser-ho? Perjudica això al periodista o l’afavoreix?

La resposta la té cadascun de nosaltres.

Portada de el Jueves, del 24 de març de 1998, amb les seves crítiques satíriques que tanta bona (o mala) fama li han donat

El Nodo 50 és un blog que m’ha cridat l’atenció en veure que, els mateixos creadors, es presentaven de la següent manera:

"¿Qué es Nodo50?
Somos un proyecto autónomo de contrainformación telemática orientado a los movimientos sociales, una asamblea independiente que proporciona servicios informáticos y comunicativos a personas, grupos y organizaciones de izquierda, un servidor de Internet en el que confluyen voces antagonistas y alternativas desde un amplio espectro político; un centro de encuentro, difusión y contrainformación para l@s sin voz, disidentes, subversiv@s, utópic@s y desencantad@s... nada más y nada menos".Nodo 50

De fet, aquí tenim un exemple clar del subjectivisme pel qual es mouen els blogs, ja que les notícies són presentades des d’un punt de vista concret, el qual s’entén perquè Nodo 50 està constituït per un ampli sector de l’esquerra política i social, i dels moviments de transformació i contestataris.

Ara bé, caldria que, a pesar de les ideologies, fem entre tots l’esforç de cultivar l’objectivitat, encara que resulti quasi impossible. Bé, la veritat és que dubto que algú pugui arribar a ser del tot objectiu, ja que sempre ens posicionem, és llei de vida. Però cal dissimular-ho, saber jugar amb els instruments que tenim.Dir les coses sense dir-les.

De totes maneres, Nodo 50 no té cap vergonya en amagar que manipula la informació, ja que manifesta, d’entrada, a quin públic va dirigida, de manera que la subjectivitat de les seves notícies és més que evident.

Ara bé, malgrat que no em sembla massa èticament periodístic el que es fa en aquest blog, reconec que admiro els seus creadors. Almenys no s’amaguen i són sincers. Manipulen, sí, però ho diuen. O és que potser el Periódico té un titular on posa: “Dirigit als socialistes”; la Razón un que hi digui: “Dirigit als del PP”; l’Avui un altre que hi posi: “Dirigit als convergents”; o la Vanguàrdia un que hi digui: “Dirigit al públic que doni suport al govern que té actualment al poder”?
La veritat és que aquests diaris no ho diuen però és evident cap a quin cantó ideològic es decanten.

Així doncs, celebro la valentia d’aquesta pàgina web, però no puc donar-li suport des del punt de vista d’una estudiant de periodisme, perquè la informació s’hauria de presentar de manera neutral.

Adjunto una crònica que vaig fer sobre el dia de Sant Jordi. És una crònica que pretén mosatrar les dues realitats que es van viure aquella diada en el mateix centre de Barcelona. He volgut enfocar la meva redacció a partir de com es va viure la diada a les Rambles i a la rambla del Raval. He volgut, o almenys he intentat, plasmar l'ambient que es respirava aquell 23 d'abril en aquests dos llocs, perquè us puc assegurar que l'aire que es respirava tenia olors molt diferents.
Així doncs, espero que pogueu captar l'escència de cadascuna de les festes, tal i com jo les vaig viure aquell dia.

El Raval conviu amb un Sant Jordi multicultural

La diada de Sant Jordi a Barcelona adopta matisos diferents. Al centre de la ciutat, dues rambles paral•leles. Les Rambles i la rambla del Raval. En ambdues se celebra el dia del llibre i la rosa, però no es realitza la mateixa festa. A les Rambles, s’organitza la celebració tradicional de cada any i al Raval, es munta un 23 d’abril alternatiu i multicultural.
És un dia calorós, encara que el sol no brilla amb intensitat. Els laterals de les Rambles de Barcelona es converteixen en un aparador de llibres i roses. El centre d’aquest passeig es transforma, ja a les 11:17 hores, en un riu de gent cabalós i difícil de creuar. Les Rambles s’omplen de soroll, música i colors.
Al costat d’una parada, on la gent observa i fulleja els llibres que hi ha sobreposats damunt d’una taula, coberta per una tela de seda daurada, hi ha una altra parada. Aquesta està formada per una tela violeta, estesa damunt del terra, a sobre de la qual hi ha una trentena de llibres. El seu propietari ensenya un cartell on hi posa: “Llibre venut pel seu propi autor”. Però no té cap client. Així mateix, arribant al Port Vell, hi ha l’estant de l’Agrupació Literària d’Autors Nous, però tampoc atrau la clientela.
Mentrestant, a la plaça Catalunya, els escriptors i personatges mediàtics signen llibres dins de dues carpes. La gent s’empeny per aconseguir la signatura de l’Asha Miró, del Sebastià Alzamora o de la Lucrecia. La histèria que es viu en aquells moments fa que sigui difícil saber quins són els escriptors que hi ha. De fet, una de les senyores allí presents, l’Eulàlia, diu: “Anem, que hi ha el Gaspar Llamazares” quan, de fet, qui signa és l’escriptor Julio Llamazares, i no pas el líder de Izquierda Unida.
Ara bé, la diada a les Rambles no només és per als llibres i les roses, sinó que també és la festa de la política. Aquest aspecte es manifesta en els estants d’Esquerra Republicana, d’Iniciativa per Catalunya i del Partit Socialista.
De totes maneres, la festa s’estén més enllà dels partits polítics coneguts i també hi tenen cabuda el Sindicat de l’Estudiant o les Joventuts Comunistes, entre altres organitzacions polítiques.
Els qui també participen de la festa són els mitjans de comunicació. Per una banda, davant del palau de la Virreina, a les 12:00 hores, COM Ràdio retransmet un programa en directe, conduït per la periodista Elisenda Roca. D’altra banda, els periodistes de la Cadena SER també emeten la seva programació des de les Rambles.
Encara que aquestes dues ràdios són les que generen més expectació entre la multitud, circulen desenes de periodistes, amb els càmeres, com ara els de l’Agència EFE, els quals elaboren la crònica de la diada.
Enmig d’aquest panorama de festa i disbauxa, apareix un rodamón. Va tot brut, despentinat, i li falta una sabata. De totes maneres, passa desapercebut entre la gent. Deu ser que avui és Sant Jordi.

Sant Jordi a la rambla del Raval
Vora les 13:00 hores, uns cinquanta immigrants musulmans s’endinsen cap al carrer Hospital, cridant: “Tots som immigrants”. La manifestació arriba fins al barri del Raval.
Evidentment, al Raval també és Sant Jordi, però la festa ha perdut la tradició que encara es conserva a les Rambles. La rambla del Raval celebra una diada multiracial, a diferència de la catalanitat que desprenen les estelades i les senyeres que cobreixen els estants de les Rambles.
Al Raval, els immigrants pakistanesos, sud-americans i subsaharians gaudeixen de la festa i en participen. Hi ha un estant de l’Associació Pakistaní Català que ofereix llibres en la llengua del país. A més, hi ha un cartell a totes les parades que mostra aquesta vessant cultural, en el qual hi posa: Ravaleges?, ¿Ravaleas?, Mag-raval tayo? (en llengua tagal), i també està escrit en àrab i hindú.
En total, a la rambla del Raval hi ha una trentena de parades de llibres, però els tallers infantils són els protagonistes de la festa. Els monitors de les activitats, argentins, organitzen curses de sacs per als nens i, davant d’un escenari amb música índia, els joves dansen davant d’un cercle de gent que els observa.
En un estant de l’agrupament Salvador Gavina, hi ha deu nens que fan dibuixos, sota l’eslògan “Pintem un futur junts per Sant Jordi”.
Com a innovació d’enguany a la rambla del Raval, la fundació Tot Raval ha muntat un intercanvi de llibres. La directora de la Fundació, Rosa Gil, declara: “La proposta s’ha fet perquè la gent aprengui a compartir, volem donar una idea de civisme, volem que la gent vingui al Raval”.
Davant de la parada de l’intercanvi de llibres, passa un cotxe Mercedes i, mentrestant, dos indis, amb turbants blaus i barbes llargues, emprenen el carrer Hospital. Potser es dirigeixen a les Rambles o potser no. Però si hi van, podran veure que la diada de Sant Jordi té dues cares, i cadascuna d’elles té els seus encants i els seus desencisos.

Encara que aquest blog estigui fonamentalment dirigit als gèneres informatius i interpretatius en premsa, m'agradaria fer una excepció i aportar a aquesta pàgina una informació complementària.

Jo vaig fer el meu treball de recerca sobre Primo Levi, un jueu nascut a Torí que va haver de suportar l'agonia dels camps de concentració nazis de llavors. Va tenir la sort (o la desgràcia) de sobreviure a l'extermini i, des de que va ser alliberat, va dedicar-se a escriure la seva experiència en una triologia, que us recomano a continuació:

Si això és un home.
La Treva.
Els enfonsats i els salvats.

Aquests tres llibres expliquen la seva experiència al camp de concentració d'Auschwitz, la tornada a casa, i la vida fora del Lager, respectivament.
A més, aquests tres llibres els podeu complementar amb la seva altra extensa bibliografia.

Ara bé, cal que digui que Primo Levi, a pesar d'haver sobreviscut (o potser precisament per aquest motiu) va suicidar-se. La seva mort em va causar un gran impacte i, de fet, mentre feia el treball de recerca vaig tenir la sensació que jo havia conegut a Levi.

Per això, a mode d'homenatge a Primo Levi, us facilito algunes direccions en les quals podreu trobar més informació sobre ell.

Per a complementar la informació que pogueu trobar a partir de les pàgines web que us he adjuntat, us exposo un petit argument d'algunes pel·lícules relacionades amb l'holocaust jueu.

LA VIDA ES BELLA

Fitxa tècnica:

• Director: Roberto Benigni.
• Productor: Elda Ferri i Gianluigi Braschi.
• Cap de producció: Mario Cotone.
• Guió: Vicenzo Cerami i Roberto Benigni.
• Música: Nicola Piovani.
• Muntatge: Simona Paggi.
• Disseny de vestuari: Danilo Donati.
• Direcció fotogràfica: Tonino Delli Colli.
• Intèrprets: Roberto Benigni, Nicoletta Braschi, Giorgio Cantarini.

Argument:

Aquesta pel•lícula és una faula que escenifica el poder de la imaginació amb la crua realitat que es va viure a Europa durant la Segona Guerra Mundial.

Des d’un principi, Benigni va escollir explicar la història com si es tractés d’un conte, ja que volia allunyar-se de les recreacions històriques de la Itàlia feixista, tot i que va voler plasmar les experiències reals d’aquells qui van viure situacions semblants a la dels personatges que apareixen a la pel•lícula i va procurar ser el màxim respectuós possible amb la història.

Combina la sàtira, la comèdia, la crítica social i, alhora, la pel•lícula té un cert aire surrealista, la qual cosa la converteix en una sentimental història d’amor. Però, de fet, aquesta història d’amor constitueix la primera mitja hora de la pel•lícula, ja que després la història fa un gir inesperat, de la mateixa manera que van experimentar les vides dels jueus que van creure que podien viure segurs a la Itàlia de Mussolini.

La història comença l’any 1939, a la ciutat d’Arezzo, a la Toscana, quan a Itàlia ja comença a sorgir el feixisme i l’antisemitisme.

El seu protagonista és Guido, un home jueu i innocent amb un somni: aconseguir ser el propietari d’una tenda de llibres. Juntament amb el seu bon amic, Ferruccio, decideixen anar a buscar la riquesa i l’amor, sense ni tan sols adonar-se de l’augment del sentiment antisemita i sense voler apreciar l’arribada del feixisme.

Guido s’enamora de Dora, una professora de l’escola local. Desafortunadament, Dora és la promesa d’un oficial feixista, però aquest fet no impedeix a Guido l’oportunitat de seduir-la.

Uns anys més tard, Guido i Dora es casen i tenen un fill, Giouse. A més a més, Guido ha aconseguit ser el propietari d’una tenda de llibres, però la política feixista no els permet gaudir de la seva felicitat, ja que Guido i el seu fill són enviats a un camp de concentració, tres mesos abans que acabés la guerra, i Dora, per amor, decideix acompanyar-los i puja al comboi que els portarà al camp d’extermini.

Al Lager, Guido fa els possibles perquè el seu fill cregui que allò és un joc i utilitza la seva imaginació per salvar la vida del seu fill. Vol protegir-lo dels horrors que tenen just davant seu, amagant-li la seva por i el seu cansament, i conservant l’humor, tot i que estan envoltats d’unes circumstàncies inhumanes i inimaginables. Sense importar-li les conseqüències ni el preu que li pot costar la seva imprudència, Guido vol que el seu fill continuï pensant que la vida és meravellosa.

Aquest aspecte de prendre’s el genocidi nazi com un joc, és un dels punts dels quals Primo Levi ja s’havia referit a Si això és un home, ja que va descriure com era el matinar al camp, quan tots els presoners estaven nus i immobilitzats i va preguntar-se què passaria si tot allò que contemplava fos una broma pesada, ja que creia que aquells aconteixements no podien ser pas reals perquè eren massa cruels i, certament, increïbles.

Finalment, però, Guido és afusellat pels nazis i Dora i el seu fill aconsegueixen sortir vius del camp de la mort.

Premis:

Aquesta pel•lícula ha tingut una crítica molt positiva. Alguns la consideren una obra mestra, altres opinen que és convincent i molt emotiva, han arribat a dir que és una pel•lícula apassionant on la comèdia es converteix en valentia i, fins i tot, han afirmat que és la millor pel•lícula estrangera que mai s’ha vist en la història del cinema.

La vida es bella ha estat premiada amb tres Oscar, per millor pel•lícula estrangera, millor actor i millor banda sonora original.
Ha obtingut quaranta premis internacionals, incloent: millor pel•lícula, millor actor, Premi del Cine Europeu, Gran Premi Especial del Jurat de Cannes, Premi del Públic, Premi de l’Experiència Jueva, Premi Especial de Cinematografia, etc.

Així doncs, ha estat una de les pel•lícules de major èxit dels últims anys, ja que ens ha ensenyat a veure que, malgrat totes les desgràcies possibles, la vida pot continuar sent fantàstica.

EL PIANISTA

Fitxa tècnica:

• Títol original: The pianist.
• Nacionalitat: França, Bretanya, Alemanya i Polònia.
• Any: 2002.
• Director: Roman Polanski.
• Guió: Ronald Harwood.
• Fotografia: Pawel Edelr.
• Intèrprets: Adrien Brody, Emilia Fox, Michal Zebrowski.
• Gènere: Drama.
• Duració: 148 minuts.

Argument:

És una pel•lícula basada en la vida real del pianista Wladyslaw Szpilman, on s’explica la supervivència i els patiments d’aquest afamat músic, durant la Segona Guerra Mundial.

L’acció comença l’any 1939, quan l’exèrcit alemany bombardeja Varsòvia sense descans, fins que els seus habitants es rendeixen.

Cadascun dels 360.000 jueus que vivien a la ciutat van ser obligats a portar l’estrella de David al braç, la qual cosa els impedia utilitzar el transport públic o passejar per la vorera.

El següent pas va ser traslladar-los al districte jueu. L’any 1940, vivien al gueto mig milió de persones. Poques setmanes després, cent mil d’aquestes havien mort, víctimes de la violència nazi i de la fam. L’any 1942, més de tres-cents mil jueus van ser deportats al camp d’extermini de Treblinka.

Els supervivents van iniciar una revolta que va acabar amb la mort de 30.000 homes.

Quan l’exèrcit alemany va veure’s obligat a abandonar Varsòvia, el gener de 1945, només sobrevivien vint jueus. Un d’ells va ser Wladyslaw Szpilman.

Wladyslaw Szpilman és un cèlebre compositor i pianista polonès d’ordre jueu de vint-i-vuit anys, el qual es sorprès per l’atac de l’artilleria nazi mentre interpreta en directe Nocturno en Do menor, de Chopin, a la ràdio estatal polonesa.

A partir d’aquell moment, Szpilman comença una amarga odissea en solitari per tota Varsòvia i és testimoni de la terrible ocupació nazi.
El seu prestigi com a músic el salva de la deportació al camp de concentració, i es veu obligat a viure al cor del destrossat gueto de Varsòvia, on lluitarà per mantenir-se viu, suportant tot tipus de patiments i veient-se separat de la seva família i d’aquells que més s’estima.

Amb el temps i amb l’ajuda de la gent de la resistència i de coneguts seus d’abans de la guerra, aconsegueix escapar del gueto i s’amaga a les ruïnes de la capital. Sense menjar i amb silenci, veu com la ciutat es va transformant.

En un dels dies finals de la guerra, Szpilman arriba a una casa mig destrossada on troba un piano. Allà, un oficial nazi, Wilm Hosenfeld, el descobreix, però a l’escoltar la música que toca, queda tan meravellat que decideix perdonar-li la vida i, de fet, l’ajuda a sobreviure, donant-li refugi i menjar.

Així doncs, el seu talent musical li havia tornat a salvar la vida.

Just sis anys després, el pianista va tornar a interpretar Nocturno en Do menor, coincidint amb l’alliberació soviètica.

La pel•lícula és un homenatge al poder de la música, al desig de viure i al coratge que desafia el mal.

Premis:

El pianista va ser una pel•lícula que va rebre diverses nominacions i va ser la guanyadora de tres premis molt importants.

Va estar nominada als Oscar com a millor pel•lícula, millor fotografia, millor disseny de vestuari i millor muntatge, i va ser la guanyadora de tres Oscar, amb la categoria de millor director (Roman Polanski), millor actor protagonista (Adrien Brody) i millor guió adaptat.

Molts crítics han considerat que és una pel•lícula que es mereixia l’Oscar per la millor fotografia, ja que té escenes d’una gran qualitat i, sobretot, els crítics acostumen a destacar una imatge on s’observa el protagonista d’esquena, caminant enmig d’un dels carrers de Varsòvia, amb els edificis completament derruïts, a banda i banda de la figura del pianista.

LA LLISTA DE SCHINDLER

Fitxa tècnica:

• Director: Steven Spielberg.
• Any: 1993.
• Duració: 187 minuts.
• Guió: Steven Zaillian.
• Música original: John Williams.
• Fotografia: Janusz Kaminski.
• Muntatge: Michael Kahn Ace.
• Direcció artística: Allan Starski.
• Intèrprets: Liam Neeson, Ben Kingsleu i Ralph Fiennes.

Argument:

Aquesta pel•lícula fou rodada amb la intenció de mostrar al públic les diferents cares de la Segona Guerra Mundial.

El film es centra en la figura d’un important empresari alemany, anomenat Oscar Schindler, el qual és el propietari d’una fàbrica. Malgrat que ell es declara nazi i està sempre envoltat d’importants càrrecs alemanys i de les SS, uns centenars dels seus treballadors són jueus.

A mesura que l’holocaust va prenent força i les represàlies contra els jueus són cada vegada més estrictes i menys suportables, Schindler s’adona del terrible i injust genocidi nazi.

D’aquesta manera, Schindler manté una actitud de caràcter nazi davant del alemanys però, d’altra banda, arrossega un fort patiment quan observa les terribles maneres amb les quals són tractats tots els jueus.

Finalment, Schindler pren la decisió d’ajudar el major nombre de jueus possible, contractant-los a la seva fàbrica, tot garantint-los una vida relativament suportable. Així doncs, la conducta que pren el general Schindler és digna dels més grans herois de la humanitat i la seva solidaritat envers el poble jueu se li va agrair molt, ja que va aconseguir salvar centenars de vides.

Premis:

Sens dubte, La llista de Schindler és una de les pel•lícules que millor retrata l’experiència de l’holocaust nazi i per això és la guanyadora de set Oscars.

Cal recordar que és una de les pel•lícules més colpidores que s’han fet sobre l’holocaust i, gràcies a la seva filmació en blanc i negre, ens podem fer una idea més ajustada de l’aire que es respirava a Alemanya durant els anys de la Segona Guerra Mundial.
També cal esmentar que és una pel•lícula basada en fets reals i, encara avui, tots els supervivents que encara viuen i els fills i néts d’aquells que ja han mort van a visitar la tomba del general Schindler, ja que ell va ser capaç de neutralitzar-los el genocidi i, de fet, els va salvar la vida, jugant-se a canvi la seva pròpia.

LA ZONA GRISA

Fitxa tècnica:

• Escrita i dirigida: Tim Blake Nelson.
• Intèrprets: David Arquette, Velizar Biner, David Chandler; Steve Busemi...
• Basada en la novel•la: Auschwitz: Experimentos médicos del Dr. Miklos Nyiszli.
• Fotografia: Russell Lee Fine.
• Música: Jeff Danna.
• Muntatge: Tim Blake Nelson i Michelle Buticheli.
• Vestuari: Marina Draghici.
• Títol original: The gray Zone.

Argument:

Aquesta pel•lícula es basa en un dels aspectes més esgarrifants dels camps de concentració: els sonderkommandos. Presenta unes escenes realment terribles i mostra la cara més dèbil de l’home oprimit al Lager.
Els sonderkommandos eren els jueus que dirigien la resta dels presos jueus a les cambres de gas i, posteriorment, havien de transportar els cadàvers als crematoris.

Aquesta tasca tan dura es feia a canvi d’aconseguir uns certs privilegis a dins del camp, tot i que els integrants d’aquests escamots especials sabien que els sonderkommandos eren exterminats als quatre mesos, ja que constituïen l’autèntic testimoni del genocidi.

La pel•lícula està basada, en gran part, a partir d’un testimoni presencial, el Dr. Miklos Nyiszli, jueu hongarès que va col•laborar amb un component de les SS per dur a terme els diversos experiments mèdics que es realitzaven al camp. Aquest aspecte provoca que la pel•lícula adopti un grau més alt de realisme, la qual cosa es tradueix en la brutalitat i en la duresa de les escenes. Aquest últim aspecte ha estat molt criticat pel públic, ja que són imatges que afecten la sensibilitat de les persones. Però la veritat és que només una persona que ha estat en un camp d’extermini pot valorar si la pel•lícula aconsegueix reflectir el turment d’haver viscut en un d’aquests camps.

Així doncs, la pel•lícula se centra en el comportament d’aquests individus que pertanyien a la zona grisa i podem veure quin era el procés de selecció i d’extermini del camp de concentració d’Auschwitz.

Per altra banda, també se’ns representa l’intent de rebel•lió que va dur a terme un dels escamots especials. Malgrat totes les operacions clandestines que van realitzar i tots els esforços que van haver de fer per no ser descoberts, la revolta va ser un fracàs i van ser assassinats tots els rebels. Pel contrari, només van resultar morts tres dels centenars de nazis que van oposar-se a l’intent de revolta.

Tal i com ens informava Primo Levi a Els enfonsats i els salvats, podem veure com els sonderkommandos estaven completament aïllats de la resta de presoners del camp, ja que els nazis volien impedir que es pogués filtrar qualsevol tipus d’informació de l’extermini jueu a la resta del camp.
És una pel•lícula que ens ofereix les imatges de les narracions de Primo Levi, ja que se’ns mostren escenes de les cambres de gas, dels crematoris, dels barracons, i dels mateixos opressors i oprimits.

Com a punt final, es podria afegir que és una de les pel•lícules més bones que s’han fet respecte a la zona grisa i molts crítics han considerat que es tracta d’una de les pel•lícules més dures, però alhora que més bé reflecteix el genocidi nazi, dels últims anys.

És per aquest motiu que va rebre diverses nominacions, tot i que no va arribar a aconseguir cap d’aquests premis.

LA SOLUCIÓ FINAL

Fitxa tècnica:

• Títol original: Conspiracy.
• Nacionalitat: Gran Bretanya i E.U.A.
• Director: Frank Pierson.
• Intèrprets: Stanley Tucci, Kenneth Branagh i Colin Firth.
• Any: 2001.
• Duració: 91 minuts.
• Gènere: Drama.
• Productor: Nick Gillott.
• Guionista: Loring Mandel.
• Música: Stephen James Tylor i Joseph Vitarelli
• Fotografia: Stephen Goldblatt.

Argument:

El 20 de juny de 1942, líders del partit nazi i oficials del govern alemany van mantenir una reunió secreta a les afores de Berlín per planificar l’anomenada “solució final” per al problema dels jueus.

L’objectiu d’aquesta trobada era buscar una solució imminent i eficaç per eliminar els jueus que residien als diversos guetos de l’Alemanya i de la Itàlia feixista, durant la Segona Guerra Mundial.

Aquesta pel•lícula és una recreació històrica de la Conferència de Wannsee, presidida per Reinhard Heydrich, general de les SS i màxim responsable de la seguretat del Tercer Reich, el qual proposa, per primera vegada, la possible aplicació d’unes cambres de gas capaces d’exterminar centenars de persones alhora i en aquesta trobada se sent parlar, també per primera vegada, dels crematoris i dels camps de concentració.

De fet, és en aquesta mateixa reunió on es fonamenten i s’especifiquen les característiques i els límits del camp d’extermini més gran de tots els temps: Auschwitz.

Així doncs, en aquesta reunió es va decidir l’extermini de sis milions de persones, la qual cosa va donar lloc a l’holocaust.

Premis:

La solució final va estar nominada pel Globo de Oro l’any 2002 per la millor pel•lícula i per la millor interpretació. Malgrat tot, no va aconseguir el premi en aquestes dues categories.

Ara bé, aquell mateix any, es va convertir en la pel•lícula guanyadora d’un Globo de Oro en la categoria de millor actor secundari.

Era el dia abans que s'escampés la notícia quan vaig penjar al blog l'argument de les pel·lícules relacionades amb l'holocaust.
El matí següent, 11 de maig de 2005, m'aixeco i sento per la ràdio que el president de l'associació Amical de Mauthausen, Enric Marco, al qual m'hauria agradat entrevistar per a conèixer més a fons aquella realitat, ha estat mentint durant 30 anys, i resulta que mai va estar deportat al camp de concentració de Flossenburg.

Aquesta notícia és realment impactant. Saber que aquest home portava anys omplint els ulls de llàgrimes dels qui escoltaven el seu relat, dels qui llegien el seu llibre biogràfic, Memòria de l'infern, publicat l'any 1978. Marco ha reconegut, però, que havia estat a la presó en règim preventiu sota l'acusació de conspiració contra el III Reich. Però mai a un camp d'extermini nazi.

Ara bé, hem de ser conscients que Marco va mentir pel que fa a la fitxa biogràfica de la seva persona, però allò que porta explicant durant tant temps és veritat. Per aquells que aquest fet els pugui servir d'excusa per a negar el passat (que encara n'hi ha), els recordaré que ELS CAMPS D'EXTERMINI NAZI VAN EXISTIR, SÓN REALS I LES PERSONES QUE HO VAN PATIR TAMBÉ SÓN REALS.

Arribats a aquest punt, i després de molt reflexionar, em pregunto per què ho va fer? Què pot conduir a una persona a inventar-se una vida i a voler convertir-se en una víctima d'un extermini? Es tracta de diners? Es tracta de voler difondre la història? Es tracta de voler ser escoltat? Es tracta de voler ser conegut? Què ha passat? Per què?

De totes maneres, a part de preocupar-me quins són els motius que van conduir a Marco a fer aquest pas, em preocupa encara més com s'han pogut sentir els autèntics deportats. Com els deu haver sentat la notícia? EL PAÍS deia, el passat dimecres 11 de maig, que els seus companys de l'Amical se senten "enfonsats". Suposo que deu ser difícil de pair, però la seva vivència continua tenint tanta força i tanta versemblança com la que jo mateixa sentia abans d'ahir i sento avui encara.

Un camí, llarg o curt, depèn de com es miri. Una pedra, una altra... però al final la llum, els ànims, l'alegria.
Amb aquesta metàfora inento reflectir com visc jo aquest viatge que recorro pels móns del periodisme. És una travessia, potser una odissea d'obstacles, però, pel que he viscut, genera satisfaccions.
Nosaltres, els alumnes, hem entrat en un món desconegut, un món on els professors ens han deixat anar de la mà, un món autònom, en definitiva, un altre món. I és difícil veure com un gir en el camí et pot canviar tota una vida. Noves amistats (sense oblidar, ni molt menys, els amics de sempre), noves experiències, noves motivacions...
A vegades, però, seguir aquest camí del qual us parlo no és fàcil. De totes maneres, quan creus que estàs vençuda, aixeques aquestes pedres que ens dificulten la travessia i treus ànims d'on sigui. I per què? Perquè hem entrat en aquesta dinàmica perseguint una il·lusió. Vivim, ara mateix, per tocar-lo, sentir-lo, gaudir-lo. Així doncs, el que m'anima en aquesta carrera és el periodisme en sí. Perquè, si gràcies a un primer any, he pogut conèixer gent, barris... que mai hauria imaginat, sé que m'espera molt més en un futur que, espero, sigui molt proper.

Molts ànims i endavant!