generes-premsa

Fent els primers passos al món del periodisme, m'aturo a pensar i a observar què està passant al mitjans de comunicació. Perdoneu que comenci amb una frase tan ambigua, però ni jo mateixa trobo l'explicació del que ara us comentaré.
Resulta molt trist que la televisió ens "acribilli" a base d'imatges on apareixen assassinats en viu i en directe, imatges ampliades del rostre d'un soldat mort, bassals de sang encara ardent, criatures desquartizades... Sóc conscient que aquestes imatges tenen una forta càrrega de sensibilitat. Ara bé, em qüestiono si aquesta saturació de violència a través de la pantalla de la televisió acabarà per fer l'efecte contrari.
Inevitablement, els mitjans de comunicació (especialment la televisió)ens estan acostumant a veure tota aquesta brutalitat com a actes quotidians. I, a veure, sé que tot plegat és notícia i que cal ser publicat, però on es troba la frontera del morbó? Quan un periodista sap si s'està deixant emportar per aquest vici?
Posem pel cas un aconteixement, trobat a l'atzar: l'11 de març. Una data i tantes, tantíssimes imatges... Calia mostrar la gent sense braços, coberts de sang,... morint? Sincerament, penso que no. El fet de l'atemptat en sí mateix ja és tot un impacte. I, evidentment, que s'han de mostrar imatges dels estats en què van quedar els trens, potser alguna imatge d'una víctima no massa aprensiva... però prou, si us plau! Aquell dia, em vaig negar a comprar el diari. I per què? Doncs perquè recordo que (no vaig poder escapar-me de l'explotació de les imatges que tots hem vist i no una, sinó moltes, massa vegades)a la portada dels diaris hi havia, en primer pla, el cos d'una dona ple de sang...
I tot el que argumento ho fonamento en base a una paraula: respecte. No fem de la desgràcia d'uns l'exclusiva del dia. Ei, insisteixo que és notícia i, com a tal, evidentment que s'ha de publicar, però sempre pensant que allò que veiem és real, no és una novel·la i, per tant, cal saber posar-se un llistó que no convé sobrepassar. I sí, la gent mor, la gent pateix, la gent és torturada... I, tantes imatges penso, sincerament, que ens estan posant una mampara de fortalesa que no dic que ens facin indiferents davant de les misèries, però sí que ens fan molt més impermeables a tot plegat.
Sense anar més lluny. Jo sóc una persona que sóc força aprensiva amb la sang, assassinats i altres atrocitats. I el que m'ha fet escriure aquesta petita reflexió és que ahir mateix vaig poder veure per la televisió un assassinat. Evidentment que em va impactar, però em va sorprendre que hagués sigut capaç de veure-ho. Suposo que tot forma part d'un aprenentatge i d'una maduresa que anem adquirint. Ara bé, quan ahir veia aquestes imatges vaig ser conscient que no era la primera vegada que els meus ulls observaven escenes semblants... i ara ho he pogut veure...
A l'aire queda la reflexió. Potser m'equivoco, però jo he notat que sóc més freda davant de fets que abans no podia ni veure... I això, per què?